INSTITUT (II) un centre a Rosselló

No ens agrada aquest nou institut per dos motius. Perquè no és a Rosselló i perquè es fa amb mòduls prefabricats. El segon motiu -que tractarem en una propera entrada- fa que ens oposem a la decisió presa per Educació, mentre que el primer és assumible encara que volem explicar tot seguit perquè no ens sembla l’opció òptima.

El fort creixement que han “patit” els municipis del nord del Segrià feia temps que reclamava la construcció d’un nou institut per tal de descongestionar els centres de Lleida i el d’Almenar que fins ara absorbeixen la demanda. La decisió s’ha anat endarrerint i els pobles no han parat de créixer, Alpicat a arribat als 6.000 habitants, Torrefarrera als 4.000, Rosselló als 3.000, Benavent als 1.500 i Alguaire és manté en els 3.000. Això semblava que portaria a que finalment fossin dos els centres, un a Alpicat per atendre el seu propi alumnat i un altre per la resta. De moment i amb totes les precaucions i més vist la poca fiabilitat del departament d’Educació i la proximitat de les eleccions catalanes, l’institut serà un i a Torrefarrera.

Aquest equipament era cobejat per diferents pobles i, com lamentablement sòl passar en aquests casos, cadascú a fet la guerra pel seu compte, enduent-se el premi Torrefarrera. Tan de bo algun dia puguem ser lo suficientment generosos i oberts de mires per resoldre aquests assumptes consensuadament. De moment no hem arribat a aquest punt, i segons el Departament d’Educació l’elecció ve motivada per ser Torrefarrera el poble més gran, o sigui, que l’únic criteri observat per la tria ha estat el nombre d’habitants. Vaja, que si fos així, no s’hi han trencat massa el cap; encara que si es vol ser malpensat i vist la pobresa d’aquest argument tècnic, potser també hi ha influït el color polític d’ambdós organismes, tant l’ajuntament com la conselleria. En tot cas, bé per Torrefarrera, que consti que no els hi volem cap mal, sinó tot el contrari, però ens hauria agradat que l’agraciat en aquesta rifa política fos el nostre poble, i creiem que motius n’hi ha.

Per una banda hi ha un motiu tècnic. Per la seua situació de centralitat respecte la població de la zona, Rosselló és el poble idoni pels desplaçaments. Si ho enfoquem en termes de mobilitat sostenible, és a dir que els kms recorreguts en vehicle per alumne siguin els mínims possible i per tant també el temps i les emissions de CO2 es redueixin, Rosselló és la millor opció, la més eficient.

En el cas de Torrefarrera, encara que té l’avantatge de tenir més població cosa que implica que més alumnes podran anar a peu al centre, aquest factor queda fortament penalitzat pel fet que té una situació excèntrica, és a dir, que encara que siguin una mica menys els qui s’hagin de desplaçar ho han de fer més lluny. En aquest sentit l’equip de govern de l’ajuntament de Rosselló va encarregar encertadament un estudi universitari per avalar aquesta idea, cosa que valorem molt positivament.

L’altre motiu és més polític que no pas tècnic, es tracta de l’equilibri territorial, en aquest cas a nivell subcomarcal. Quan és planifica el territori cal mirar de repartir les infraestructures i els equipaments de manera equilibrada. Que en la mesura del possible i raonable les oportunitats i les limitacions estiguin distribuïdes equitativament. D’aquesta manera, si el traçat de la variant nord de l’autovia A-2 ha potenciat el creixement de Torrefarrera i l’impuls del seu polígon industrial, si l’obertura de l’aeroport esdevindrà el dinamitzador d’Alguaire, així mateix l’Institut hauria pogut ser l’oportunitat de Rosselló. Encara més, hauria pogut ser una compensació per les molèsties que ens causarà precisament l’aeroport.

De totes maneres, tenim la sensació que més que motius raonats en aquestes decisions hi pesen més la capacitat de ser influent i de teixir complicitats. Això és el que deu haver fet l’alcalde de Torrefarrera mentre el nostre s’embarcava a l’aventura de Reagrupament i s’enfrontava amb persones, partits i institucions.  

En assumptes com el de l’institut no n’hi ha prou amb la bona voluntat, ens hi juguem tant que cal exigir sinó resultats al menys feina i ben feta. Els resultats és evident que no hi són, i de com s’ha portat el procés en tenim ben fundats dubtes.